TORNA AL BLOG

Per una nacionalitat catalana oberta i inclusiva


20.10.2015

CATEGORIA: Migracions


Dijous passat va entrar en vigor la reforma del procediment per obtenir la nacionalitat espanyola per residència, aprovada per la llei 19/2015, de 13 de juliol, de la qual destaquen tres elements. En primer lloc, s’estableix l’obligatorietat per a les persones estrangeres que desitgin obtenir la nacionalitat d’aprovar dos exàmens (un de llengua espanyola per a no castellanoparlants, i un altre de “coneixements constitucionals i socioculturals d’Espanya”, tot dos gestionats per l’Institut Cervantes). En segon lloc, es configura un procediment totalment telemàtic. Per acabar, s’estableix una taxa de 100 € per raó del procediment.

Començant per l’últim punt, a la taxa de 100 € per a la tramitació caldrà afegir-hi taxes per drets d’examen (85 € per al de cultura i un mínim de 124 € per al de llengua), les despeses per reunir la documentació requerida (documents del país d’origen, traduccions jurades i legalitzacions), a més de l’increment de despeses per la presentació d’un tràmit electrònic (hi haurà oportunitats de negoci per a advocats, gestors i graduats socials). Tot plegat vol dir que s’afegeix als requisits ja establerts el requisit -encobert- de tenir suficients diners per fer el tràmit, un filtre que potser no ha estat accidental.

La configuració d’un tràmit preferentment telemàtic (ho serà exclusivament a partir del 2017), tot i desitjable, hauria de generar recels considerables. És cert que, encara que pugui sorprendre, el nivell formatiu de la població immigrant a Espanya és, de mitjana, superior al dels espanyols, però aquest pas cap a la informatització de la burocràcia si no va acompanyat d’una aposta per l’alfabetització generarà també filtres i exclusions preocupants.

La regulació dels exàmens, per acabar, ha estat segurament l’element que ha cridat més l’atenció en els darrers dies, incloent-hi un cert interès morbós per verificar si els actuals ciutadans nacionals serien capaços d’aprovar-los o no.

Potser no és de coneixement comú, però un dels requisits és demostrar una “integració cívica suficient”, i el cert és que fins ara no hi havia cap indicació sobre com caldria acreditar-ho, de manera que es dibuixava un panorama d’absoluta inseguretat. Pel que fa a les preguntes formulades en aquests exàmens, durant els darrers 10 anys hi ha hagut una notable explosió de creativitat en els diferents Registres Civils: que si sap vostè com es diu l’esposa de Zapatero, que si Saragossa té platja, que què diu l’article 37.2, 47 o 140 de la Constitució, o en quin any va morir Calderón de la Barca. A més, aquestes proves han tingut formats i nivells d’exigència molts diferents segons el Registre Civil assignat. Tot això s’ha articulat amb greus deficiències en la tramitació dels procediments, cosa que ha generat que els recursos per denegacions s’hagin incrementat un 4.000% (amb un 90% de perduts per l’administració, segons la direcció general de Registres i Notariat) en els darrers 4 anys.

Arribats a aquest punt, sagnantment caòtic, moltes persones migrants agrairan que hi hagi un temari clar, criteris de correcció i possibilitat de recurs. Però la regulació d’una situació que havia esdevingut caòtica no ens hauria de distreure del més essencial de la reforma: la consagració de l’exigència de superar un filtre cultural perquè les persones estrangeres puguin arribar a un estatus de ciutadania plena al territori on resideixen de forma estable.

En filosofia política es parla de dues concepcions oposades de nació: una d’eminentment cultural (provinent del Romanticisme alemany) constituïda per trets hereditaris com l’ètnia, la llengua, la cultura i les tradicions comunes; i una altra d’eminentment cívica (provinent de la tradició republicana francesa), que la considera el resultat de la voluntat d’adhesió dels individus que la componen, derivada del pacte constitucional que desitgen establir.

Sorprèn la dada que els nascuts a Espanya fills d’estrangers no són, en principi, espanyols, sinó també estrangers, ja que tindran la nacionalitat dels seus pares -¿ho sap, això, Rajoy?-, en una configuració eminentment ètnica de la nacionalitat que amb aquesta reforma es reforça de forma marcada.

No deixa de ser interessant que en un temps en què assistim a un fort eixamplament de la política (amb l’arribada de nous actors, temes i fórmules d’intervenció) gairebé ningú qüestioni el caràcter ètnico-cultural de les nacions modernes, però esperem que aquest procés refundador que està vivint la societat catalana permeti obrir el debat sobre qui volem ser o com volem reconèixer la condició de catalans i catalanes. I, sobretot, que aquest debat es decanti per una versió cívica i inclusiva, en la qual n’hi hagi prou amb les ganes de formar-ne part.

[Publicat al Diari ARA: http://www.ara.cat/opinio/concedirem-ciutadania-catalana_0_1453054692.html]

COMPARTEIX AQUEST ARTICLE FACEBOOK TWITTER CORREU