TORNA AL BLOG

La (injusta) ceguesa social de la justícia


07.03.2016

CATEGORIA: Drets Humans Penal Privació de llibertat


El gener passat, l’Audiència Provincial de Castelló ens deixava una perla per als annals de la justícia. Una sentència per la qual es condemnava un home a quatre anys de presó per un delicte d’estafa. Fins aquí, tot correcte.

Quan comences a analitzar l’entrellat de la història apareix el fet que l’estafa, feta a una companyia d’assegurances, prové d’un home que es talla una mà, de forma conscient, simulant que havia estat per un accident de cotxe. L’hàbit de llegir sentències penals i jutjar-les amb una visió de ciència jurídica fa que el primer pensament conclogui que la sentència és adequada: va simular un accident, va simular perdre una mà, per tal d’estafar l’assegurança. Totes les proves en contra. Culpable. Cap dubte.

Per un moment em canvio les ulleres i m’aturo davant el terrible fet que una persona s’ha tallat una mà per cobrar una assegurança. Clarament desproporcionat.

Indagant una mica més en aquesta història llegeixo que l’home, de professió agricultor, dedicant-se a la poda d’arbres a l’hivern i a la recollida de taronges a l’estiu, havia estat acomiadat de la feina i que tenia molts deutes derivats de la hipoteca del seu habitatge. Finalment el seu habitatge va derivar en una execució hipotecària, i el va perdre i va adquirir el deute.

Deute que tenia quan va decidir amputar-se una mà i estafar la companyia d’assegurances.

Val a dir que la història vital no acaba aquí. L’home té una malaltia mental severa, esquizofrènia, que no es va tenir en compte per no condemnar-lo a una pena de quatre anys de presó.

La sentència pot ser impecable jurídicament parlant. Tot provat, cap circumstància atenuant. En tot cas, considerem-la jurídicament impecable. Tot i així, ni com a jurista ni encara menys com a ciutadana puc deixar de pensar que és errònia. Alguna cosa no funciona en la nostra “justícia” quan tenim un home condemnat a quatre anys de presó per i en aquestes circumstàncies. No es tracta de caritat, no es tracta de llàstima. Parlem de justícia social. Parlem d’una societat que vol castigar els més vulnerables i protegir els més poderosos. Parlem, doncs, d’un sistema injust.

Provem-ho amb una altra sentència. Aquesta vegada difosa pels mitjans de comunicació aquesta setmana, i en la qual ens informaven que l’exalcalde de Santa Fe del Penedès entrava a complir condemna a la presó de Can Brians per haver signat informes falsos de residència per a migrants. Un home que ha reconegut la seva autoria des del principi. De nou (probablement), jurídicament impecable. De nou, l’engranatge judicial no ha estat disfuncional. El condemnat al·ludeix, en la seva defensa, que la seva motivació era “únicament humanitària” i que aquestes persones patien “autèntics drames personals”. No va errat el Sr. Surià. Desespera el camí sense sortida de la norma inhumana, injusta. I quan la llei és injusta, la desobediència és un deure. Es tracta d’un delinqüent honrat -si se’m permet l’oxímoron-, és un indignat.

Dues històries vitals -en cap cas úniques- que retraten l’ofensiva del poder, que retraten l’ofensiva de classe i que, amb l’eina de la “justícia”, omplen les presons precisament d’aquests dos perfils personals. Els desobedients i els pobres (desobedients al mateix temps).

Quan la societat, a través dels mitjans de comunicació, demana un Codi Penal més dur i quan les institucions, fent cas al populisme punitiu, legislen a cop de titular i d’indignació popular vers els delictes que es cometen, hauríem de tenir al cap casos com aquests. Hauríem de tenir clar qui omple les presons del nostre país. No són pas els que ostenten el poder -encara que tinguem molt en compte algunes de les últimes condemnes a poderosos per malversacions de fons públics i altres delictes relacionats- sinó que el 90% són finalment persones en situacions de pobresa, d’exclusió social, de vulnerabilitat.

Una societat justa seria aquella que no hagués permès que un agricultor que treballa temporades d’estiu i d’hivern es quedés sense feina de la nit al dia; una societat justa seria aquella que no hagués permès que una persona es quedi sense llar i amb un deute impagable de per vida. Una societat justa seria aquella que acompanyaria i protegiria una persona que pateix un trastorn mental, no que la criminalitzaria. Una societat justa no permetria que cap persona fos il·legal, i encara menys que no se les deixés entrar ni permetria que s’ofeguin al mar quan fugen d’una guerra.

No hauria de dir-se justícia allò que sigui contrari a la justícia social. És desvirtuar el terme i, des d’un punt de vista més particular, avergonyeix i indigna els agents jurídics que cada dia intervenim i treballem per la justícia, en alguns casos, injustament cega.

alcalde

COMPARTEIX AQUEST ARTICLE FACEBOOK TWITTER CORREU